domingo, 4 de febrero de 2018

¿Cómo es posible que lo creyesen posible?



Vaig tenir la impressió en algun moment que es desencadenaria un procés més accelerat, que hi hauria algun element de ruptura que provocaria l’acceleració del procés. (Salvador Cardús, sociólogo, ex-miembro del Consell Assessor per a la Transició Nacional, candidato de Junts per Catalunya el 21-D).

         ¿Democracia? ¿Era eso? Sólo se trataba de doble lenguaje. Lo que se voceaba a los cuatro vientos era una cosa y lo que se tramaba, o se deseaba, era otra cosa. Hay que leer esta entrevista con uno de los ideólogos del procès para entender de qué se trataba. Ni democracia, ni golpe de estado, revolución, de eso se trataba. Guerra de guerrillas, dice exactamente el sociólogo. Parece sorprendente, pero creían que era posible. ¡Aún lo creen!
El problema és que no som prou gent per a mantenir una situació de confrontació permanent?No crec que sigui una qüestió de quantitat, sinó de força, del tipus de força. De vegades hi ha partits que, amb menys quantitat, imposen el seu criteri. No sé quin tant per cent va tenir Rajoy a les últimes eleccions i no té oposició. Amb un 25% o 30% de suport electoral tens un control total de l’estat, com passa ara amb Rajoy. És una qüestió de la classe de força que tens.
Això és una guerra guerrejada, on per una banda hi ha un exèrcit convencional amb una gran força, que fa servir les armes de l’estat, com els tribunals i la premsa, i a l’altre costat hi ha una gent que, sense tenir aquestes armes, juga amb la capacitat de sorpresa i amb la rapidesa. És un combat desigual, i de vegades les guerrilles han guanyat els exèrcits més forts.

         ¿Cual podría ser la siguiente fase, si el enemigo (sic) lo tiene todo controlado? Atentos: la guerrilla mental. Una táctica que puede poner patas arriba a los teóricos de la guerra, desde Sun Tzu a Carl Smidt pasando por Maquiavelo.
Hem de pensar què hem de fer; l’acció ha de tenir resultat. I una gestió molt més intel·ligent d’aquest estat en actiu en què ens hem de mantenir. Que no és només de mobilització al carrer, sinó des del punt de vista mental. És una mena d’exercici d’autocontrol per a no caure en aquestes fases depressives i autoflagel·ladores.

        La fortaleza de la democracia es que los indepes pueden expresarse en libertad. Lo hacen, nada se lo impide. Eso nos permite conocer lo que piensan, pero también desmontar cualquier queja respecto a la opresión que dicen estar sufriendo.

         La libertad de expresión también nos sirve para ver como destilan desprecio y odio desde su superioridad:
Però també hi ha una Espanya que no és estat i que en destil·la igualment, una Espanya que no ha anat a col·legi i que les oligarquies peixen a base de ‘Sálvame’ i la Roja… Aquesta que aplaudeix les ordres de presó, que s’entortolliga amb els tetrasíl·labs quan ha d’explicar per què ha anat a la mani, que s’esgargamella acusant de manipulador un canal televisiu que no mira mai…
Els bàrbars han entrat al parlament. [Es decir, Ciudados]Els nous quinquis del parlament ens exigeixen el peluco i la cartera a crits, amb fatxenderia, amb el mateix posat que al parc. Ho van aprendre a casa, en aquestes llars on la pedagogia s’imparteix a cop de tepartolaboca i el tutecallasporquelodigoyo, i després la televisió i les xarxes, amb un discurs oposat al de l’escola, ho han sedimentat. 

No hay comentarios: