Proximitats genètiques

           He aquí las convicciones profundas de un hombre tan simpático como dicharachero, tan firme como amable con los periodistas (Junqueras, Proximitats genètiques, Diari AVUI, pàgina 2. Dimecres, 27 d'agost del 2008):

            “El 13 d'agost passat, The New York Times es feia ressò d'un article publicat online a Current Biology sobre les conclusions d'un estudi impulsat des del Medical Center de l'Erasmus University de Rotterdam. Es tracta d'una anàlisi sobre les similituds i les diferències genètiques entre aquells que consideren els vint-i-tres grups de població més nombrosos d'Europa (exclosos els russos).

           Evidentment, els treballs científics sempre són susceptibles de successives esmenes, però -sigui com sigui- les dades que planteja són força suggeridores. D'entrada, els autors recorden que els europeus tenen el seu origen en tres grans onades migratòries: l'arribada dels humans moderns procedents de l'Àfrica 45.000 anys enrere; la recolonització d'Europa a partir del sud del continent a mesura que la glaciació va començar a retirar-se fa uns 20.000 anys; i l'expansió del Neolític des del Pròxim Orient iniciada uns 10.000 anys abans del present. Des d'aleshores, el mapa genètic ha anat variant en funció de migracions i conflictes majoritàriament interns.

           Actualment, la distància genètica és molt superior de nord a sud que d'est a oest. És a dir, hi ha moltes més diferències entre un irlandès i un portuguès o entre un polonès i un grec, que no pas entre un irlandès i un polonès o entre un portuguès i un grec. D'altra banda, hi ha tres Estats (només tres!), on ha estat impossible agrupar tota la població en un únic grup genètic. A Itàlia; a Alemanya, tot resseguint aproximadament la vella frontera lingüística entre l'alemany marítim i el continental; i, a l'Estat espanyol, entre espanyols i catalans.

           En concret, els catalans tenen més proximitat genètica amb els francesos que amb els espanyols; més amb els italians que amb els portuguesos; i una mica amb els suïssos. Mentre que els espanyols presenten més proximitat amb els portuguesos que amb els catalans i molt poca amb els francesos. Curiós...” 

            No dudo que existan diferencias genéticas entre grupos de población si uno busca las muestras apropiadas, como existen entre los individuos. Lo que me preocupa es lo que subyace, el deseo, espero que no la voluntad política, de identificar a una nación con un grupo étnico. Estos estudios genéticos de haplogrupos tienen en cuenta a los nativos de varias generaciones, no a los recién llegados o a los mezclados, es decir, no tienen en cuenta a la mayoría de la población. Por tanto se puede imaginar a quién considera Junqueras catalans de debò. Si se buscasen diferencias genéticas entre la Cataluña interior y la del Baix, la de Pedralbes y la del Raval ¿qué habría que hacer en consecuencia?

            Los nacionalista comprenden pero no aceptan es que los estados modernos, mutados en naciones políticas en el XIX, se crearon para mejor gestionar las diferencias (culturales, lingüísticas) para derribar los muros medievales entre etnias. Para Junqueras y los suyos, la nación no parte de la voluntad política de organizarse por encima de las diferencias, sino que es previa al contrato social y lo legitima, y si la genética lo confirma (aunque sea con estudios tan espurios) miel sobre hojuelas.

            Bajo la cara amable de Junqueras subyace la profunda creencia en la superioridad del Norte, a la que Cataluña dice pertenecer, frente a españoles y portugueses, manchados por su historia africana.

           En el artículo de Junqueras la innombrable España se oculta bajo Estado español, cosa que no ocurre con Alemania o Italia a pesar de tener ambas igualmente impossible agrupar tota la població en un únic grup genètic.

PS. Un artículo imprescindible: Un ‘Golpe’ contra Cataluña.