Corrupción y riqueza

          

            El la última de las tres partes con que John Williams compone su magnífica novela sobre Augusto, el autor le hace escribir una carta que tiene la forma de discurso fúnebre dedicado a si mismo. De esa parte es este fragmento, en la versión catalana que es la que he leído.

          "Juli Cèsar havia pujat al poder en un món que era més corrupt del que et podries imaginar. El dirigien mitja dotzena de families o tot estirar; les ciutats, les regions i les províncies regides per les autoritats romanes servien de moneda de canvi per subornar y recompensar, i, en nom de la República i disfressats de tradición, l’assassinat, la guerra civil i la repressió més despietada eren el mitjan per atènyer els objectius acceptats del poder, la riquesa i la glòria. Qualsevol home que tingués prou Diners podia formar un exèrcit, fet que li permetia enriquir-se encara més, la qual cosa, al seu torn, li proporcionava més poder i, per tant, més glòria. Així oncs, els romans s’occien els uns als altres i l’única autoritat era la que sorgia de la força de les armes i de la riquesa. I atrapat entre les lluites y les faccions, el ciutadà corrent es recargolava indefens como una llebre al parany del caçador.

            No em malinterpretis. El poble no m’ha despertat mai aquell amor sentimental i retòric que s’estilava durant els meus anys de joventut (i fins i Toto ara). En conjunt, la raça humana em sembla ordinària, ignorant i grollera, qualitats que s’amaguen tant sota la túnica aspra del pagès como sota la toga blanca i purpùria del senador. (…)

            En resum, la meva decisió de canviar el món no va ser per idealisme fácil ni perquè em considerés moralmente superior –raons, que, tot sigui dit, estan irremissiblment condemnades al fracàs-. Tampoc no ho vaig fer per ser més ric ni més poderós, perquè la riquesa que ultrapassa la comoditat pròpia sempre m’ha semblat la més avorrida de les possessions, i el poder que ultrapassa la utilitat, la més menyspreable. El que em va venir a buscar a Apol.lònia aquella tarda de fa gairebé seixanta anys va ser el destí, i sencillamente vaig optar per no esquivar-ne l’abraçada”.