"¿Quién es ése al que matamos?"

Esta historia no la ha contado García Márquez, ni, que yo sepa, cualquier otro escritor colombiano, enredado en eso del realismo mágico. Sin embargo, es más potente que cualquiera de sus relatos.

“Se llama Pastora Mira, es colombiana y un día recogió en la calle a un joven de 17 años gravemente herido en una pierna. No le hizo preguntas y se lo llevó a su casa. Le curó, le dejó dormir y le preparó el desayuno. Al abrir los ojos, el joven le preguntó: "¿Qué hacen ahí las fotos de ése que matamos anteayer?". Pastora contestó: "Ésta es su casa, yo soy su madre y la cama en la que duermes es la suya". Mira, de 51 años, contó ayer su historia en el IV Congreso Internacional de Víctimas de Terrorismo”.

**

Llegeixo amb interès un text bonic sobre mimoses, garotes i la llum nova de gener, quan de sobte, incomprensiblement, enmig de la poesia apareix la malaltia que tot bon català arrossega com una maledicció:

"la vida ha canviat i els partits s’han quedat com vells tancs rovellats de guerres que ja ningú no recorda. Mirar d’oblidar la nostra dependència d’una Espanya que només busca tenir-nos emmordassats, que voldria que aquesta llengua que parlem desaparegués d’una vegada, com a mínim per vehicular les coses serioses”.

**

Al mateix lloc (Quadern, El País, 24.01.08) trobo aquesta cita del príncep de la poesia catalana:

“Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;

salut a la Pàtria, no encara nascuda

com l’hem somiada sos fills”.

I aquesta glossa d’un Perejaume:

“Potser d’aquí ve que, quan llegim la paraula Pàtria escrita per Carner, sentim com aquesta paraula ens sustenta i ens engull. En cap altre autor nostre la paraula Pàtria ens fa això, ens diu això. En cap altre, la paraula queda tan subjecta i tant per completar alhora. Sembla que encara hi visquin exiliades i completes la joventut del príncep i la joventut del Principat”.