He conclòs que les comunitats humanes sòn essencialmnt rivals. Aqui hi ha una rivalitat entre Catalunya i Espanya que fa la convivència molt difícil. Perquè Espanya és una entitat fonamentalment militar, totaliària, intransigent amb la diversitat i no volem estar-hi sotmesos.
El poble, l'individu i la llengua és el mateix. Com ho vol separar? és com separar la sang del cos. La llengua és espiritualment tan forta com la sang. El poble català ha estat sempre sotmès políticament i pagant més impostos del que toca: una humiliació repetitiva. Mentre no ens revel.lem contra aquesta situació, la llengua no té solució.
Amb aquesta política de voler i no gosar, de fer lleis i no complir-les, de no complir-les però no castigar-ho només atraiem acusacions ferotges de ser dèspotes quan la realitat és la contraria: nosaltres no hem pogut o volgut anar més lluny, no hem reivindicat mai una igualtat entre pobles, individus i llengües.
Abans, la escola era poderosa; ara té més força la llengua del carrer que la de l'escola. I internet, el turisme i la immigració ho han complicat tot; ens cal actualitzar els principis. Com? No ho sé. Però el pitjor que pots fer és negar la realitat, continuar dient que aquí no passa res, que hi ha pau lingüística, que la immersió és la gran panacea quan, de fet, on es forma la joventut i la llengua és a les sales de ball, als multicines i en aquests llocs la llengua falla o no hi és.
Qui digui que el Montilla parla malament és un desgraciat; això ens fa mal a tots. Fa un gran esfoç, parla molt bé per l'ambient on va viure. Quadern, jueves, 18 de junio de 2009, El País.
Son evidentes los tropezones irracionales dentro de este caldo, pero de qué serviría señalarlos ante la inquietante certeza de sus irracionales afirmaciones. Desde ese he conclos inicial la de este hombre es la voz del profeta que habla por encima de la contingencia humana. Lo que todo fiel ha de hacer es seguir al pie de la letra la consigna, afirmar el dogma y si es posible encarcelar a los señalados como el mal, los que impidan la feliz realización. Por ejemplo, esa Espanya militar y totalitaria.
El camino que señala a los políticos es el del profeta iracundo que no acierta a comprender cómo no se siguen sus consignas, tan naturales. Si alguno de ellos se atreviese a acomodar el mundo real a su fantasía mediante la fuerza que reclama produciría un destrozo del que probablemente este hombre no se sentiría culpable, como no se sintieron aquellos poetas de la antigua Yugoslavia que se metieron a políticos y dieron órdenes a militares.
Joan Solà echa de menos a unos dirigentes políticos que realmente se crean la lengua y el país, y denuncia que el actual gobierno es "más débil" que el anterior, por ideología y actitud. "Cosa muy normal porque la mayor parte de los que gobiernan no son nacidos aquí o no tienen raíces familiares fuertes".**
Otra opinión bien diferente.
Asistimos, de modo cada vez más pronunciado, a una monopolización de la esfera pública por parte de esa lógica sectaria, una situación en la que la cantidad de presupuestos, sospechas y murmullos que pesan sobre cada declaración comienza a anular nuestra capacidad de escucha y, por tanto, la misma posibilidad de deliberar. ¿Para qué intentar entenderse, cuando todo está ya sobrentendido?
Tampoco ayuda la esencia de ciertos términos como "nación", que sólo permiten la confrontación y parecen incapaces de propiciar un intercambio, una transacción, un espacio común en el que todos cedan. Se trata de conceptos fraguados militarmente, nacidos para dividir y enfrentar, y utilizarlos supone, se quiera o no, someterse a la lógica con la que fueron forjados.
2 comentarios:
Analitza't un moment, Toni: un bon exemple de fal·làcia ad hominem. Primer exposes les paraules de l'autor, amb un "Su Idioma" inicial un pèl estrany (Què vols dir? Que només és seu? Que ell se'n fa propietari?). Després de la citació comences la crítica fent dues coses: desqualificant la persona i desqualificant els arguments per irracionals, però en cap moment desmontant-los. Aquest és l'estil racional que voldries?
Comences la desqualificació personal d'en Solà perquè diu 'He conclòs'! Qui si no els intel·lectuals que tenen una abundant producció acadèmica i una llarga experiència vital tenen dret a treure conclusions? Solà mai ha tingut ínfules de profeta ni grans masses de fidels seguidors mediàtics. T'asseguro que el seu discurs no és el que ven, a Catalunya. Solà es dedica a plantar cara als polítics actuals, com tu fas, però des de posicions oposades.
Que ell se'n fa propietari?, claro. Y no sólo porque él se arrogue tal poder y autoridad, sino porque tú -y tantos como tú- se la concedes (els intel·lectuals que tenen una abundant producció acadèmica i una llarga experiència vital)La autoridad, pues, Corín Tellado y el anciano del cuarto primera.
Ni Moisés, ni Jesús ni Alí Jamenei me permiten una discusión racional. No está a mi alcance poder trepar todos esos escalones que de ellos me separan. No hay argumentos por su parte, sólo afirmaciones categóricas y dictados. El discurso del profeta.
No sé cómo no ves el peligro que contienen cada una de sus afirmaciones. Una bomba de relojería, si alguien la pusiese bajo el chasis de un coche.
He conclòs que les comunitats humanes sòn essencialmnt rivals. ¿Estás listo para aplicarlo a Cataluña y actuar en consecuencia?
El poble, l'individu i la llengua és el mateix.¿Te das cuenta cuánta gente se quedaría fuera de ese paraguas en Catalunya?
Fer lleis, complir-les, castigar. ¿Qué político actual, pongamos Mussolini o Franco, estaría dispuesto a aplicar ese programa?
Publicar un comentario